El Franquisme va guanyar la Guerra
Civil Espanyola i com a resultat d’això Franco va esdevenir el cap d’Estat del
país i Espanya es va estructurar com un estat totalitari i feixista. Tanmateix,
a causa de la derrota de les forces de l’Eix a la Segona Guerra Mundial,
Espanya, per a sobreviure, es va distanciar del feixisme i es va passar a
presentar-se com un estat catòlic, conservador i anticomunista, amb l’objectiu
final d’evolucionar cap a una monarquia en el moment adient.
La primera fase, per tant, va ser
reduir la influència que tenia el falangisme més radical dins del règim i es
van abandonar progressivament els símbols de caire més feixista. Fins i tot així,
a l’inici, les potències europees van
rebutjar el règim i es va produir una etapa de boicot internacional; n’és
exemple d’això la recomanació a la retirada d’ambaixadors d’Espanya que va
proclamar l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1946.
De fet, fins l’any 1953 no va arribar
el reconeixement internacional definitiu gràcies a uns acords amb els Estats
Units i un concordat amb la Santa Seu. Això deixa un extens període que va de
1939 fins el 1953 en què el règim Franquista s’hagué d’encarregar tot sol de la
seva pròpia supervivència. Durant aquesta època s’iniciarà la política
autàrquica, més per obligació que per necessitat, però que també responia a uns
anhels de reafirmació patriòtica: d’acord amb la seva opinió, Espanya era un
gran país que es podia proveir a ell mateix.
Tot això, juntament amb la dura
situació que es va viure a Espanya abans i després de la Guerra va conduir a l’economia
espanyola fins a un punt crític. Justament va ser en aquest context que el
Franquisme va modificar la seva condició i va obrir una nova etapa política
caracteritzada pel nacionalcatolicisme. I un dels motius pels quals va arribar
a signar els acords amb els Estats Units va ser perquè Espanya es va mostrar
com una aliada contra el comunisme...
Totalitarisme, feixisme, conservadorisme,
nacionalisme, anticomunisme, catolicisme... La dictadura Franquista va ser tot
un fenomen camaleònic que, independentment de la visió política de cadascú, va
saber jugar molt bé les cartes. Pràcticament sense abandonar allò que el
definia (en són exemple els punts que hem esmentat a dalt) va saber “moure’s”
entre la seva pròpia definició, sense abandonar la seva essència, i es va
adaptar a la situació que necessitava. L’objectiu del Franquisme sempre va ser
un de sol: governar Espanya, i ho va aconseguir durant el període que va durar
el moviment i va posar les bases per a una monarquia posterior.
Combinació d’oportunisme, de sort, d’adaptació...
Per altres, d’estratègia, d’habilitat... El Franquisme no va mostrar-se il·lògic:
va saber trobar allò més important i va aconseguir sobreviure i mantenir el
domini d’Espanya.
Després d’uns períodes convulsos en
la història d’Espanya, el Franquisme va iniciar una etapa de pau. Sí, també de
repressió, d’exili, de moltes altres coses injustes; però de pau, al cap i a la
fi.
Val la pena una pau així?
Invito als lectors a reflexionar
sobre l’anterior pregunta.
Fins la pròxima !!
