Durant el primer bienni de la 2a República Espanyola, en què governava el
partit republicanosocialista, es van dur a terme moltes reformes en l’àmbit
estatal que pretenien modernitzar el país. Es van emprendre canvis importants
en matèria de cultura, ensenyament, política, religió... entre d’altres. Però,
concretament m’agradaria centrar-me en la reforma agrària.
Per què la reforma agrària? Doncs perquè era un dels sectors més
endarrerits del país i que havia presentat pocs canvis durant els segles: la majoria
de les terres eren propietat de grans terratinents i nobles que, especialment
en els coreus cerealistes, només contractaven treballadors certes parts de
l’any. Un sistema, per tant, ineficaç i que necessitava molta millora. Sense
esmentar que no s’hi invertia i hi havia poca maquinària. De fet, l’any 1930,
el 34,8 % del PIB estatal era produït pel sector agrícola, el qual donava
treball al 47,3 % de la població ocupada del país*.
Llavors, com ja hem explicat, el partit republicanosocialista va iniciar un
període de reformes agràries. La Llei de Reforma Agrària de 1932 va ser el
projecte de més envergadura. Aquesta llei permetia expropiar sense
indemnització les terres d’una part de la noblesa, mentre que les que estaven
conreades d’una manera deficient es podien expropiar indemnitzant els
propietaris. Per al compliment d’aquesta llei es va formar l’Institut de
Reforma Agrària, que comptava d’un pressupost anual per dur a terme les
expropiacions i s’encarregava també de facilitar diversos recursos a la pagesia.
L’inteció d’aquesta reforma era, doncs, formar una classe mitjana rural
propietària de les seves terres, a partir de la qual es pretenia renovar el panorama
agrícola del país.
Tanmateix, això no va ser possible: el govern republicanosocialista va acabar
l’any 1933, i recordem que havia entrat al poder l’any 1931. Per tant, va ser un període
insuficient per poder contemplar si realment aquestes reformes podrien haver
suposat un canvi o no. A més, la conjuntura política no era fàcil: els sectors
de dretes s’oposaven a la reforma agrària perquè afectava els ingressos dels
grans propietaris; les esquerres més radicals, demanaven reformes encara més
fortes i immediates.
Jo, des del meu punt de vista, considero que tant l’abast com les
capacitats de la reforma eren correctes i adequades als canvis que s’havien
d’aplicar. Un sistema amb menys reformes no hauria ajudat, i un de més radical
hauria escandalitzat (encara més) la dreta del país i es podrien haver originat
conflictes. Espanya encara estava massa influenciada per aquestes formes
d’agricultura tradicionals com per canviar-les del dia a la nit, ja que,
d’haver-ho fet, estic segur que hauria constat molt a tots dos bàndols (dretes
i esquerres) reaccionar a la nova situació agrícola.
La reforma agrària anava ben encaminada, però els límits pressupostaris, el
clima social revolucionari i la inconformitat política i social, la van dur al
fracàs. Pràcticament, l’únic inconvenient de la reforma agrària va ser l’època
en què va sorgir.
*Font: (1901-1995) Antonio Rayo Romero, curso de
estructura económica de España (2009)
- Instituto nacional de estadística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada